Bonvolu ankaŭ viziti mian hejmpaĝon kaj ankaŭ mian ipernitejon.

2008/08/24

Per, ne por!

Esperantujo estas komunumo da homoj kiuj uzas esperanton kaj agas por esperanto. Ŝajnas ke preskaŭ ĉiu esperantisto kunsentas pri tio. Tamen, tiu komunumo estas tre malforta, ĝi ŝajnas pli al la komunumo da homoj kiuj ŝatas piedpilkon ol al la judaj komunumoj ekster Israelo kiuj uzas propran lingvon, kiel, ekzemple, la jidan. Sed fakte, ekzistas pluraj esperantaj komunumoj. Estas tiuj kiuj kredas je ĝia oficiala ideologio, estas aliaj kiu nur amuziĝas per esperanto, estas tiuj kiuj serĉas koramikon per ĝi kaj, ekzemple, tiuj kiuj studas esperantologion aŭ interlingvistikon.

Malgraŭ esti precipe hobia afero, en Esperantujo estas kelkaj fortaj komunumoj, ene de kiuj esperanto fartas bone. Tiaj komunumoj ne estas por-esperantaj, estas per-esperantaj. Ekzemple, la interlingvistika komunumo celas studi la lingvon kaj ties parolantojn, la familioj kiuj uzas ĝin celas la familion, ne esperanto mem, kaj tiuj kiuj amuziĝas pere de ĝi, celas amuziĝon, sociumadon, kaj tiel plu, sed ne verdigi la mondon. En ĉiuj el tiuj komunumoj, la kerna celo ne estas esperanto mem, estas alia afero. Do, ekzistaj komunumoj ke, pro iu ajn kialo, elektis esperanton kiel propra lingvo, kaj ene de ili la lingvo fartas bone. Kontraŭe, laŭ mia sperto, multaj el la ideologiaj esperantistoj, tiuj kiuj fakte ne estigas realan komunumon, ĉar ne tre bone konas unu la alian, estas tiuj kiuj plej malbone regas ĝin. Tiel, la ligoj inter ideologiaj esperantistoj estas malfortaj, kontraŭe, la ligoj inter homoj kiuj kundrinkas kune aŭ esperantologiumas estas pli fortaj. Kompreneble, homoj kutime estas anoj de pluraj komunumoj. Oni povas esti "ideologiaj" esperantistoj kaj samtempe esti anoj da eta grupo da homoj kiuj ĉiu jare renkontas en IJK por drinki, paroli, danci kaj sociumi. Por kompreni kion mi celas, gravas kompreni la malsameco inter reala komunumo kaj imaga komunumo. Katalunoj, kiel esperantistoj ideologiaj, estigas imagan komunumon, ili ne konas unu la alian kaj celas nenion kune. Kontraŭe, homoj kiuj komercas kune pri iu ajn afero, aŭ koncertas kune per esperanto, estigas realan komunumon.

Laŭ mi, esperanto nur estos "normala" lingvo, tiel mi kvalifikas ĝian sukceson, se iu ajn reala komunumo (homoj kiuj konas unu la alian kaj laboras por iu komuna celo, formante fortan reton) uzas ĝin por iu ajn celo. Tiel, mi subtenas ke ne estas utile labori por disvastigi esperanton. Tiaj klopodoj ĉiam estos malsukcesaj. Kio gravas, ne estas esperanto mem, estas fari ion ajn per esperanto, tio estas, ke nia lingvo devenu la necesan ilon por fari ion kio gravas al aro da homoj kiuj konas unu la alian kaj estigas fortan reton kiu regas ilian vivon.

Tiel, se la estonteco de esperanto estas kiel sia estanteco, tio estas, imaga komunumo da esperantistoj, por ĉiam ĝi estos strangaĵo. Tamen, se kontraŭe, vi celas ion ajn per esperanto (krom esperanto mem) ĝi sukcesos. Ne forgesu, la kerna celo de Zamenhof estis homaranismo, ne esperanto mem. Esperanto estis nur ilo por unuigi la homaron, lia vera projekto. Do, uzu esperanton por ĉio ajn krom disvastigi ĝin. Tiel vi helpos la verdan lingvon pli ol vi faras nun. Nun, mi aŭskultos iom da bona muziko en esperanto. ;-)

6 comments:

Tonyo said...

Ankau mi opinias ke Esperanto estas "normala" lingvo, kiel vi eble jam scias. Sed mi ne tute alvenas al via sama konkludo, almenau en la iom ekstrema maniero lau kiu vi prezentas ghin.

Iom da agado "por" Esperanto nepre necesos, ech se nur por informi pri ties ekzisto. Ghis kiam ni reproduktighos per la samaj manieroj kiel aliaj lingvokomunumoj, tio estas, sekse (kion mi ne tute kontrauas...), necesas krei novajn esperantistojn por povi agi "per" Esperanto. Kompreneble, indas diskuti pri la detaloj, kaj ankau pri la postaj celoj, sed tiu baza fakto estas apenau pridiskutinda.

Eble interesos vin scii ke la diskuto "per"/"por" Esperanto estas tradicia en la SATeca movado. Finfine, SAT sin difinas kiel nur peresperanta movado, kiu lasas la poresperantan agadon al aliaj asocioj, ech se foje kun intimaj rilatoj.

Cetere: vi jam povas forigi la averton en via blogo ke via lingvonivelo estas de komencanto. Tio jam estas sufiche for!

Anonymous said...

Baldaŭ vi legos en Kataluna Esperantisto sufiĉe interesan artikolon pri la temo. Jen malneto.


Conflictes ideològics en el primer esperantisme


Umberto Eco, en la seva brillant anàlisi de la història de les llengües construïdes, constata una diferència entre l’esperanto i les llengües planificades coetànies: “La major part de les altres llengües internacionals [del seu temps] aspiraven a presentar-se com a ajudes pràctiques, mentre que l’esperanto havia recuperat els elements d’aquella tensió religiosa i irenista que havia caracteritzat les recerques de la llengua perfecta, almenys fins al segle xvii.” Malauradament, no aprofundeix a analitzar-ne les causes ni les conseqüències, però nosaltres ens preguntem si potser aquest fet està relacionat amb un altre de cabdal en la investigació interlingüística: al llarg de la història s’han publicat –i es publiquen encara– centenars de projectes de llengües construïdes, d’entre els quals l’esperanto sobresurt clarament per la quantitat de parlants i publicacions. Poden estar relacionats la ideologia zamenhofiana, en aparença diametralment oposada al racionalisme francès, i l’èxit relatiu de la llengua? Per donar elements per a respondre a aquesta pregunta, esbossarem aquí l’entorn de Zamenhof, que prefigura el seu pensament. Veurem com és de diferent del nostre i del dels esperantistes francesos de l’època i entendrem millor les raons del conflicte que es va originar – conflicte encara latent en el moviment esperantista actual.

“Sóc jueu i tots els meus ideals, el seu naixement, maduració i obstinació, tota la història de les meves constants lluites internes i externes, totes estan lligades indistingiblement amb la meva condició de jueu. (...) Parlar amb detall de la meva vida i la història de les meves idees sense repetir constantment la meva condició de jueu seria gairebé impossible.” Així s’expressava Lejzer Zamenhof, l’iniciador de l’esperanto, en la seva carta a Michaux del 21 de febrer de 1905.
Malgrat que molts dels seus seguidors van ocultar tant com van poder aquesta seva condició de jueu, Zamenhof no sols no l’amagava pas, sinó que en algunes ocasions en feia bandera. Ell mateix va reflexionar al llarg de la seva vida sobre els seus orígens i el seu entorn amb anàlisis que fan llum sobre la seva ideologia i com aquesta va evolucionar al llarg de la seva vida.
Zamenhof veia tres nivells d’estratificació nacional, que donen idea de la complexitat de la societat on vivia. Ell els anomenava ‘ètnic’ (genta), ‘nacional’ (nacia) i ‘estatal’ (regna), segons una triple gradació político-nacional: era jueu, vivia a Polònia, la qual formava part de l’imperi rus. Aquests tres nivells tenien associades diferències lingüístiques (jiddisch, polonès i rus, respectivament) i religioses (hebraisme, cristianisme catòlic i cristianisme ortodox). Ell mateix, però, no tenia com a llengua pròpia la seva llengua ètnica, sinó el rus (que és la llengua que va rebre dels seus pares i va transmetre als seus fills). En una carta de 1906 diu, però, que la seva llengua principal és, en aquell moment, el polonès. Al llarg de la seva vida, doncs, s’opera un canvi lingüístic, si més no segons les seves afirmacions.
La seva llengua ètnica, el jiddisch, estava sociolingüísticament subordinada, tot i que la gran majoria dels jueus de l’imperi rus eren monolingües. El seu avi i el seu pare, adscrits al moviment de la Haskalà o il·lustració jueva, van deixar d’utilitzar el jiddisch com a llengua familiar i van adoptar el rus –llengua del poder. El rus era molt minoritari a la seva Lituània natal, però tanmateix era ben present a les ciutats (on, en canvi, el lituà sovint tenia menys parlants que el jiddisch, el polonès i el rus). El jiddisch, a més, estava en situació de diglòssia respecte l’hebreu. Segons el lingüista Tsuguya Sasaki, especialista en jiddisch i hebreu, el treball de Zamenhof sobre l’esperanto està plenament relacionat amb aquest fet. Abans, però, de publicar la seva gramàtica de l’esperanto, el 1887, va treballar sobre el jiddisch, del qual en va escriure la primera gramàtica feta per un jueu, que es va publicar després de vint anys de romandre en un calaix.
Convé assenyalar també que el dialecte jiddisch que parlava era el lituà, que es diferencia del jiddisch polonès. Zamenhof va viure la seva infància a Białystok, en territori històric lituà, una ciutat jueva en dues terceres parts, envoltada d’un camp habitat majoritàriament per bielorussos. Białystok (o Belastok, Balstogé i Byalistok, segons el seu nom en bielorús, lituà i jiddisch, respectivament) no va passar a ser polonesa fins el 1919. La religiositat dels jueus lituans i polonesos era també sensiblement diferent, amb un predomini de l’hassidisme en els segons. Zamenhof parla en alguns escrits de problemes d’encaix dels immigrants en la societat d’acollida: sembla que sempre es va sentir un immigrant lituà en terra polonesa, tot i viure tota la seva vida en un entorn jueu a Białystok, Varsòvia, Moscou, Viena, Veisiejai i Hrodna.
Justament, resulta bàsic assenyalar que vivia en una societat segregada. Gran part de la seva vida va viure al gueto de Varsòvia, amb la seva població amuntegada que Yitsok B. Singer, l’escriptor en jiddisch premi Nobel de literatura, retrata magistralment en el seu llibre A la llar d’un rabí. Tot i que treballava en un hospital de Varsòvia i tenia molts pacients i col·legues polonesos, Gaston Waringhien, el gran estudiós de l’iniciador de l’esperanto, considera que només va entrar per primer cop en una llar gentil el 1905, quan es va allotjar a casa de l’advocat Michaux durant el congrés universal. Tenia 45 anys.
No es tractava només, però, d’una població ancestralment segregada, sinó que li va tocar viure en un temps en què es van desfermar una sèrie de pogroms, després d’un llarg període sense episodis d’aquest tipus: els jueus es van convertir, en l’últim terç del segle xix, en el boc expiatori del règim tsarista. Les discriminacions contra els jueus eren de tota mena: no podien viure on desitgessin, no podien fer qualsevol feina que els plagués, no podien accedir més enllà de determinat grau de la funció pública... Ell mateix va haver de deixar la universitat a Moscou arran de les persecucions antisemites de 1881, després l’assassinat del tsar Alexandre II.
Val a dir que podem comparar la complexitat de l’entorn de Zamenhof amb la de dos altres eminents jueus de la seva època: Kafka i Canetti. El primer patia la seva condició de doblement minoritari a Praga –jueu i germanoparlant–, mentre que el segon –també jueu i germanòfon– explica que en el seu entorn, al nord de Bulgària, es parlaven nou llengües: búlgar, turc, ladí, romanès, romaní, grec, albanès, armeni i fins i tot rus; ell mateix no parlava el ladí com a primera llengua, que era la llengua habitual dels jueus del seu entorn. Kafka i Canetti vivien, però, en un context molt menys repressor.

Els primers anys

En aquest context social, podem entendre l’explicació que Zamenhof donava a Michaux en la seva famosa carta: “Si no fos un jueu del gueto, la idea d’unir la humanitat no m’haguera vingut mai al cap o mai no m’haguera aclaparat amb tanta obstinació al llarg de tota la meva vida.” Zamenhof va idear l’esperanto amb una finalitat ètica: la concòrdia entre els homes. En el seu temps, però, aquesta visió romàntica semblava ultrapassada, com assenyala Eco. Ens trobem a la cúspide del positivisme com a visió del món predominant a la cultura europea: podia prosperar una proposta com la de Zamenhof en un període com aquell?
Val a dir que l’iniciador de l’esperanto no va escriure una extensa justificació ideològica, tot i que en el prefaci de seu Primer Llibre de 1887 apuntava algunes idees prou significatives. En aquest combina un seguit d’arguments de caire econòmico-racionalista amb d’altres més socials. En el primer tipus podem comptar raons com: “quant de temps i feina esmercem a aprendre llengües estrangeres”, “quant de temps, feina i diners es perden a traduir”; i també: “estant obligats, com ho estem, a emprar el nostre temps en l’estudi de diferents llengües, no podem estudiar-ne cap prou bé”, “les llengües no poden progressar cap a la perfecció, sinó que estem sovint obligats, fins i tot parlant en el nostre propi idioma, a manllevar mots i expressions dels estrangers o d’expressar els nostres pensaments de forma inexacta”. Per altra banda, expressa que “la diferència de llengua és causa d’antipatia, fins i tot d’odi, entre les persones”. En canvi, després de la generalització de l’ús de l’esperanto, “essent els llibres els mateixos per a tothom, l’educació, els ideals, les conviccions els desitjos seran també els mateixos i totes les nacions estaran unides una germanor comuna”. Per a la qual cosa proposa que “tinguem només dues llengües per a aprendre” i fins i tot proposa l’ús “oficial i comercial” de la llengua internacional “en països habitats per persones de diferents nacionalitats”. Així, doncs, tot i que l’esperanto podria adquirir una “importància immensa” en la ciència i el comerç, Zamenhof l’imaginava inserit també en la vida social diària en entorns multiètnics com el seu. Per a ell, l’esperanto no ha de reemplaçar cap llengua nacional, sinó que fins i tot l’imagina com un vehicle que en pot preservar la seva puresa – una puresa lingüística, però, que pot veure’s arraconada a l’ús domèstic per mor de preservar una pau social, que atribuïa en gran part a raons lingüístiques.
Aquesta visió pot resultar no sols xocantment simplista, sinó també empobridora per a les llengües nacionals, els usos de les quals podrien reduir-se considerablement. Cal considerar, però, la visió del Zamenhof jueu, la llengua nacional del qual era considerada habitualment un simple patuès. El jiddisch no hi perdria res, doncs, amb la proposta de societat bilingüe que Zamenhof deixa entreveure en el seu llibre fundacional de 1887, publicat inicialment en rus, però ràpidament traduït a l’alemany, el francès, el polonès, l’anglès i altres llengües. Els aspectes ideològics de l’ús d’un idioma internacional ocupen només la part introductòria del prefaci, que s’estén més en temes com la forma de generalitzar l’ús de la nova llengua i la descripció dels elements lingüístics innovadors de la seva proposta. Tot i això, cal preguntar-se fins a quin punt van incidir en els seus lectors o van resultar determinants en la conformació del primer nucli d’adeptes.
Malauradament, no disposem encara de cap estudi sistemàtic sobre els primers esperantistes. Les diferents obres sobre la història del moviment esperantista coincideixen a afirmar que, el 1894, el 60% dels 717 abonats a La Esperantisto, la primera revista esperantista, editada a Nuremberg, eren subjectes de l’imperi rus. Això va fer que, en prohibir l’any següent la censura russa l’entrada de la publicació al país, a causa de la publicació d’un relat de Tolstoi, no pogués continuar editant-se. La dada indica el considerable pes demogràfic de l’imperi rus en l’esperantisme inicial, però falten encara estudis que en detallin els principals grups que el constituïen. Tanmateix, tot indica l’existència de tres components amb un pes considerable: els jueus, els polonesos i els tolstoians. Per descomptat, trobem també un nombre important de russos ètnics no tolstoians, però considerant que els russos sumaven el 44% dels habitants de l’Imperi, segons el cens de 1896, aquests aparentment estaven subrepresentats. Convé assenyalar, a títol de mostra, que les dues figures literàries del període anterior a la Gran Guerra, que van influir decisivament en la configuració de la poesia i de la prosa literària en esperanto, van ser el polonès Antoni Grabowski i el jueu Kazimierz Bein.

L’esperantisme francès

La desaparició de La Esperantisto va fer bascular el centre de gravetat del moviment esperantista cap a França: l’incipient moviment esperantista havia d’organitzar-se sense dependre dels atzars de censura tsarista i a França es van trobar organitzadors hàbils, enèrgics i econòmicament solvents. Entre aquest nucli, destacaven Louis de Beaufront (instructor privat), Téophile Cart (lingüista; lector universitari i professor d’institut), Carlo Bourlet (matemàtic), Hippolyte Sébert (general i científic), Émile Javal (metge i investigador; exdiputat), Émile Boirac (filòsof i rector universitari) i Louis Bastien (intendent general). Ens trobem, doncs, davant de parlants de la llengua dominant i membres del grup nacional hegemònic –amb l’excepció de Javal, jueu–, però sobretot també de l’elit social generadora d’opinió. El moviment esperantista comptava també a Rússia amb personatges influents, com el capità Aleksandr Postnikov, amb connexions a la cort, però la quantitat i el pes dels dirigents francesos és més que notable. A la França racionalista, entre membres del grup d’opinió dominant, l’esperanto s’ha d’emmotllar al corrent de pensament hegemònic: l’esperanto es proposa, sobretot, com un invent tecnològic. L’excapità d’artilleria Gaston Moch, per exemple, ho expressa clarament en un opuscle propagandístic: “S’esdevindrà amb la llengua internacional com amb els pesos i les mesures: la més pràctica –és a dir la que, responent a totes les necessitats, serà la més fàcil d’aprendre i de manipular– s’imposarà com acaba de fer-ho el sistema mètric.” Opinions semblants es poden trobar en articles de la revista L’espérantiste, fundada el 1898 per Beaufront. L’Enciclopèdia de l’Esperanto (publicada el 1934) en destaca la importància: “L’espérantiste va assolir una gran influència en l’opinió pública –potser la més gran fins ara– no solament a França, sinó també en altres països i gràcies a aquesta van aconseguir-se molts fervorosos afiliats. A més a més, la seva aparició va succeir en un moment en què –excepte Lingvo Internacia– no apareixia cap altra revista esperantista.” Certament, aquesta visió de l’esperanto com a element de modernitat i progrés va fer forat no sols a França, sinó que la trobem ben documentada, per exemple, en l’esperantisme mallorquí, que va estar lligat en els seus orígens a organitzacions com el Foment del Turisme.

La declaració de Bolonya

Una visió i l’altra havien, irremeiablement, de col·lidir i això va esdevenir-se durant el I Congrés Universal, celebrat l’agost de 1905 a la població francoflamenca de Bonen of Beunen (o Boulogne-sur-Mer). El primer Congrés va agafar un gran ressò internacional i va aconseguir aplegar 688 esperantistes de 20 estats diferents. Divuit anys després de l’edició de la gramàtica fundacional de Zamenhof, l’esperantisme estava necessitat d’un gran aplec internacional, no solament per a constatar i gaudir de l’efectiva funcionalitat de la llengua, sinó per a definir algunes estructures organitzatives del moviment esperantista. I, efectivament, el congrés va aprovar el Fonament de l’Esperanto –una definició bàsica de la llengua considerada inalterable– i la creació dels comitès lingüístic i organitzatiu –el primer, amb funcions d’acadèmia de la llengua i el segon en tant que junta directiva del moviment per la llengua internacional. No menys important, el congrés va aprovar també la Declaració sobre l’Esperanto, el document que pretenia definir l’esperantisme i deslligar-lo clarament del seu creador. El document es divideix en cinc punts: en el primer es defineix l’esperantisme com “l’esforç d’expandir en tot el món l’ús d’una llengua neutral que (...) donaria a les persones de diferents nacions la possibilitat d’entendre’s entre elles”. El segon punt afirma que només una llengua planificada, i particularment l’esperanto, pot complir aquesta missió. Seguidament, es recull la voluntat de “l’autor de la llengua” de renunciar tots els drets i privilegis sobre la llengua. En el quart punt es defineix el Fonament de l’Esperanto com a base única de la llengua. Finalment, es defineix com a esperantista “tota persona que coneix i utilitza la llengua esperanto, independentment dels fins per als quals l’usa”.
La declaració de Bolonya va ser fruit d’una convergència d’interessos entre els esperantistes francesos i Zamenhof. Els primers volien deslligar com més millor l’esperanto de la personalitat visionària del metge de Varsòvia. Aquest, en canvi, considerant que una llengua comuna no resultava suficient per a agermanar la humanitat estava treballant en una mena de moviment ecumènic avant la lettre, però era conscient que aquesta iniciativa resultaria del tot sorprenent per a molts esperantistes, tant a l’oest com a l’est d’Europa, i no volia comprometre l’esperanto, l’obra de la seva vida, amb la nova iniciativa. El resultat d’aquest doble interès es va manifestar en un document sorprenent i contradictori amb la tendència general del moviment esperantista: la definició de l’esperanto poc més que com a instrument de comunicació, una nova aportació de la ciència triomfant per a solucionar un problema emergent en un món cada cop més globalitzat. L’esperanto podrà ser usat a partir de llavors per a qualsevol finalitat, incloent-hi la propaganda nazi (com va succeir trenta anys després, durant el breu interval de temps entre la victòria del Partit Nacional-Socialista i la prohibició de l’Associació Esperantista Alemanya per part d’aquell).
Aquesta confluència d’interessos no va ser, però, mancada de topades, una de les més conegudes de les quals fou la censura de l’estrofa final de la “Pregària sota la senyera verda”, el nou poema de Zamenhof que aquest va recitar durant el congrés bolonyès, malgrat les reticències dels organitzadors

L’humanitarisme

Zamenhof veu més i més que l’esperanto no és suficient per a la societat en pau a què aspira i perfila cada vegada més la seva proposta de moviment ‘humanitarista’ (homaranismo). Ell mateix afirma: “Una llengua internacional té com a objectiu crear entre els pobles un pont neutral en el terreny lingüístic; l’humanitarisme vol crear aquest mateix pont en tots els terrenys. L’humanitarisme és tan sols un esperantisme reforçat.” L’oposició frontal de l’elit esperantista francesa –particularment de Javal, Beaufront, Bourlet, Cart, Sébert i Moch– al projecte que anava perfilant més i més va fer que Zamenhof dubtés fins a l’últim moment de participar en el segon Congrés Universal, celebrat el 1906 a Ginebra. Novament, es va arribar in extremis a un compromís: Zamenhof no va llegir la segona part del seu discurs inaugural, sobre l’humanitarisme; tanmateix, en una dels seves peces retòriques més sentides i reeixides, va centrar el discurs en la proposta ideològica de la Idea Interna (interna ideo), que poc abans havia llançat sota pseudònim en les pàgines de la revista Ruslanda Esperantisto, conjuntament amb l’humanitarisme.
Zamenhof constata en la seva al·locució que pot ser esperantista “fins i tot aquell qui usa l’esperanto per als objectius més innobles i odiosos” i que alguns esperantistes tergiversen la Declaració de l’Esperantisme, acceptada tan sols un any abans, fins a “matar” l’aspecte ideològic de l’esperanto. En canvi, per a ell, “a part de l’aspecte pràctic, obligatori per a tots i indicat a la Declaració, l’esperantisme té també un altre costat ideològic, no obligatori però molt més important”. I aclareix: “Vindrà un temps en què l’esperanto, convertit en patrimoni de tota la humanitat, perdrà el seu caràcter ideològic; llavors esdevindrà tan sols una llengua, ja no es lluitarà per ell, només se’n traurà profit. Però ara, quan gairebé tots els esperantistes encara no se n’aprofiten, sinó que només lluiten per ell, som tots molt conscients que ens mou a treballar per l’esperanto no el pensament del seu ús pràctic, sinó el pensament per la idea important, gran i santa que una llengua internacional porta en si.”
Zamenhof, però, va més enllà de proposar una visió idealista de l’esperanto complementària de la lectura més utilitarista de la declaració de Bolonya, sinó que acusa directament persones que no esmenta d’intentar apropiar-se del moviment esperantista amb la seva visió reduccionista: “Pel temor de desplaure potser aquelles persones que volen usar l’esperanto per a afers pràctics, no tots hem d’esquinçar del nostre cor aquella part de l’esperantisme que és la més important, la més santa, aquella idea que és el principal objectiu de l’esperantisme (...). Si nosaltres, els primers lluitadors per l’esperanto, fóssim obligats a evitar del nostre afer tot ideal, indignadament estriparíem i cremaríem tot el que havíem escrit per l’esperanto, anul·laríem amb dolor la labor i els sacrificis de tota la nostra vida, foragitaríem lluny l’estel verd que penja al nostre pit i exclamaríem amb abominació: «Amb un esperanto semblant, que només ha de servir per als objectius comercials i pràctics, no hi volem compartir res!»”.
En canvi, Zamenhof no procura definir amb exactitud l’aspecte ideològic de l’esperanto, allò que anomena la idea interna, tot i que parla de “la fraternitat i la justícia entre els pobles”. La vaguetat del terme, de fet, permet cohesionar sentiments prou distints –incloent-hi el cosmopolitisme, el nacionalisme dels pobles sense estat o l’internacionalisme proletari–, de manera que permet crear un sentiment d’unitat entre grups ideològicament molt distants. Künzli, un dels més importants estudiosos actuals de la història de l’esperanto, ho expressa d’aquesta manera: “Encara que l’hil·lelisme-humanitarisme després va ser en gran part oblidat pels esperantistes, molts d’ells estan convençuts que sense aquesta base ideològica no existiria la idea interna de l’esperanto. Precisament la idea interna és la responsable –a banda de la construcció genial de la llengua esperanto– que la llengua i el moviment es mantinguessin vius. Així, doncs, exactament en aquests dos punts l’esperanto es distingeix de les altres llengües planificades que es van proposar després de l’esperanto i que estan orientades més lingüísticament que socioideològicament.”

L’ido

No està clar fins a quin punt aquesta confrontació ideològica té un paper en l’episodi més dramàtic de la història del moviment esperantista, l’escissió idista que va esclatar l’any següent, el 1907. El 1900, els francesos Louis Couturat i Léopold Leau –matemàtics tots dos–, van endegar la Delegació per l’Adopció de la Llengua Internacional per tal de demanar a la Lliga Internacional d’Acadèmies d’escollir una llengua internacional o, si aquesta refusés, crear una comissió per a elegir-la. Després que Couturat i Leau publiquessin, el 1903, el seu magne estudi preparatori sobre la història de les llengües planificades, el 1906 la Delegació va cursar la petició a la Lliga Internacional, però en inhibir-se aquesta de la qüestió el maig de 1907, Couturat va establir una comissió de dotze persones per a procedir a l’elecció. Els esperantistes van delegar Louis de Beaufront, “el segon pare de l’esperanto”, per a representar-los. Finalment, el mes d’octubre la Delegació va elegir en principi l’esperanto, amb l’avinentesa que s’hi introduïssin una sèrie de canvis presentats sota el pseudònim d’ido (en esperanto: ‘fill, cadell’). Posteriorment, Beaufront en va assumir l’autoria, tot i que papers pòstums de Couturat semblen indicar que el creador de la nova llengua va ser ell i que, no podent defensar la seva proposta en tant que secretari de la Delegació, Beaufront va acceptar de presentar-se’n com l’autor. El moviment esperantista va rebre l’episodi com una traïció i va rebutjar categòricament qualsevol canvi en la llengua, causant l’aparició del nou projecte –que va passar a ser anomenat ido– com a llengua i moviment rivals. Segons l’Enciclopèdia de l’Esperanto, el moviment idista va arrossegar un 3 o 4% dels esperantistes, però un 20% dels dirigents, en particular Beaufront, Moch, Charles Lemaire i René Lemaire. Dels 304 grups esperantistes existents el 1910, 14 van adoptar l’ido, que va aconseguir la majoria dels seus seguidors a França, Bèlgica, Suècia, Alemanya i Dinamarca.
De fet, la desproporció entre el nombre de dirigents i d’esperantistes sense càrrecs que van adoptar l’ido pot indicar el descontentament d’una part important de la cúpula dirigent esperantista, però també l’exactitud de l’anàlisi de Zamenhof sobre el fons de l’esperantisme. Lingüistes de renom, com Otto Jespersen o André Martinet, que han treballat en el camp de les llengües planificades, han expressat a vegades opinions molt dures sobre la relació dels esperantistes amb la seva llengua. En això sembla aflorar una altra qüestió tòpica del moviment per a l’adopció d’una llengua internacional i que va causar l’ensorrament sobtat del Volapük, el primer idioma planificat que va assolir un èxit remarcable: la propietat de la llengua. Ha de ser una llengua construïda el patrimoni d’una elit de lingüistes que són capaços de definir-la fins a l’últim detall i de controlar-ne l’evolució (o la falta d’evolució), o una llengua construïda des del precís moment en què se socialitza passa a ser un patrimoni comú dels seus parlants i evoluciona com qualsevol altre idioma? O, vist des d’un altre punt de vista: pot socialitzar-se un idioma planificat i així esdevenir una llengua plena, sense vehicular plantejaments idealistes? Künzli planteja la qüestió de la següent manera: “No sols les qüestions lingüístiques, ortogràfiques i gramaticals en la llengua esperanto, sinó també les consideracions ideològiques concretes (hil·lelisme) de Zamenhof van distanciar alguns esperantistes, sobretot a França però també a Suïssa, de Zamenhof i de la seva llengua esperanto i els van conduir al port del moviment idista. El moviment idista sens dubte té la seva base ja des d’abans, però el temps de l’explosió del cisma idista exactament després de l’aparició de l’humanitarisme potser no va ser per casualitat.”


El fet és que, si repassem els inicis de la història del moviment esperantista, trobem que la seva expansió cap a Europa Occidental des d’una situació social i nacional molt diferent portava latent amb si els gèrmens d’un xoc cultural. Per a Zamenhof, membre del grup social i nacional més reprimit en la seva societat, l’esperanto no és una finalitat en si mateix, sinó un mitjà cap a una societat més justa i igualitària. En canvi, en arribar a França i trobar propagandistes que malden per a aconseguir suport entre les elits culturals, científiques i polítiques, s’intenta treure a l’esperanto gran part de la seva càrrega transformadora de la societat perquè esdevingui, en paraules de Zamenhof, “una freda eina de comprensió internacional, semblant als senyals marítims, tot i que més perfecte”. El conflicte era previsible des que Louis de Beaufront va endegar aquesta línia, però es va agreujar a mesura que els contactes entre els esperantistes es van fer més sovintejats i l’organització esperantista es va centralitzar més, particularment arran de la celebració dels primers congressos esperantistes internacionals. De fet, entre la celebració del primer Congrés Universal, l’agost de 1905, fins a la sentència de la Delegació, l’octubre de 1907, s’encadenen una successió de fets que aboquen el moviment esperantista a la major crisi de la seva història: l’escissió idista.
Eco considera l’esperanto com una raresa en les llengües planificades de la seva època, perquè en certa manera reprèn les idees místiques de projectes de segles anteriors, que havien estat abandonades. En canvi és l’única llengua planificada que ha assolit un cert èxit gràcies a un sentiment de comunitat que fidelitza els parlants. L’element cohesionador és vague i, per tant, pot resultar fins a cert punt discutible: els esperantistes són, i han estat sempre, diversos i, igual que ara, sens dubte han concorregut diferents factors ideològics o psicològics en el fet que una persona esdevingui i romangui esperantista. Per això, malgrat la seva importància en l’espai de referències de la cultura esperantista, la “idea interna” de l’esperanto, presentada com a nexe ideològic únic entre els esperantistes, no sembla creïble, però és indubtable que la socialització de l’esperanto ha pogut esdevenir-se gràcies a un grau de cohesió de la comunitat de parlants i de fidelitat lingüística imprescindibles en tot grup lingüístic. L’esperanto, en aconseguir-los, ha pogut esdevenir l’única llengua planificada socialitzada i, així, una llengua plena i viva.

Vastalto said...

Mi skribis artikoleton pri la temo en mia blogo. Dankon pro via inspirado.

pqs said...

Saluton al ĉiuj. Pardonu por la malfrua apero de viaj komentoj. Mi preskaŭ ne retumis dum la tuta tago.

tonyo, hodaŭ mi forigos la averton, tamen, post relegado mi ja trovis plurajn erarojn en mia blogero.

Pri per kaj por. Laŭ mi, multaj renkontiĝoj ne estas por esperanto, estas per esperantaj festoj. Esperanto estas nur preteksto.

Kara "Anonymous¨, dankon pro la interesa artikolo.

Vastalto, dankon pro blogi pri tio.

Kaj dankon al ĉiuj pro legi min!

Manuel said...

Mi komencis respondi... sed ĉar la respondo minacis esti tro longa, mi skribis propran artikolon en mia blogo.

Tio ne malhelpu gratuli Pere pro sia konciza kaj elegante vortumita tezo.

pqs said...

Koran dankon manuel!

Post a Comment

Freŝaj komentoj